MURICAT

El 21 d’abril serà a Girona de 13.00 a 14.00 (Llibreria 22) i a Granollers de 17.00 a 19.00 (Abacus i La gralla).

A Barcelona signarà llibres el 23 d’abril: de 16.00 a 17.00 a Proa, de 18.00 a  19.00 serà a la llibreria A peu de pàgina, de 19.00 a 20.00 a la llibreria Pequod i de 20.00 a 21.00 a La Central (parada de les Rambles).

Més endavant, el 6 de maig, també signarà La Gatera a l’estand que la Llibreria La Traca de Benimaclet instal·larà a la Fira del Llibre de  València.

El 9 de maig el presentarà a la Llibreria La Costera de Xàtiva (l’acompanyaran l’escriptor Xavier Aliaga i l’actriu Laura Salinas).

L’endemà el presentarà a l’Octubre de València, juntament amb Xavier Sarrià, cantant d’Obrint Pas, i Gerard de Josep.

[extret de http://www.nuvol.com/news/view/la-gatera-de-muriel-villanueva]

Estava jo avui amb el Roger Occhi Miei i dos entrepans de gall d’indi, després de tres escaletes i vint primeres frases, a la plaça Vila de Madrid, quan arriba en Danilo Facelli, s’ajup a la gatzoneta i diu jo, a banda de trencar moments íntims i tallar àpats, em dedico a escriure i a vendre allò que escric. Nosaltres ja: ole, no? Ha tret cinc carpetetes mida din-A5 i hem dit i què escrius?, amb els ulls com plats. Poesia, diu, aquí les quotidianes (matí, tarda i nit), aquí les més abstractes (vistas desde asfixia) i aquí chupitos (doncs això, diu, chupitos, tastets, cositas cortas). I ha dit que el venia per un preu d’entre un cèntim i nou-cents euros, el que vulgueu. El Roger s’ha aixecat i ha dit jo sí, en vull un, perquè em sembla mooolt bé això que fas, estic súper d’acord. I jo, i jo, he dit jo. Jo asfíxia, diu el Roger. I jo chupitos, dic jo. Hi ha la teva adreça, oi?: vivirdelbolo, hosti que guai. Ahà.

Quan ha marxat ens hem quedat parlant atropelladament, tio, tio, tio, i no li hem dit nosaltres també escrivint ni res o algo? Ei, que fort, és que m’ha semblat taaannn bé. Hosti, que estava a punt de dir-li joder, tio, no veus que estem dinant?, pensant que era rotllo enquestes i tal i qual. Molt fort, tio, te’n recordes, quan volíem fer això amb La gatera perquè semblava que no la publicaria ningú?

M’havia cregut cregut que (després de dotze anys, després de la feina de dos cracks de l’ensenyament, la coordinació, el lideratge i la projecció nacional i internacional, i després de tants llibres impresos escrits des de les aules) no calia seguir demostrant que es pot ensenyar a escriure. I m’havia pensat que aquesta premissa era a la base de qualsevol conversa en què es fes esment a l’escola d’escriptura. Si més no, qualsevol interlocutor de qualsevol profe de la casa hauria de sospitar que aquest, almenys, hi creu. Dubtar sobre si crec o no en aquesta idea és preguntar-me a la cara si crec en el que faig. I vós, doncs, creieu en el que feu?

El mètode per construir una novel·la i totes i cadascuna de les eines narratives aprehensible estan a la base, al contrapès, a les escales, de qualsevol trampolí que no aboqui a una piscina sense aigua. Què hauria estat de Picasso (deixeu-m’ho dir de nou) fent cubisme al bressol?

Salvant molt les distàncies, quan dic “és perquè treballo a l’ee que conec el mètode prou com per poder jugar-hi i com per poder saltar-me’l” estic dient que “és perquè treballo a l’ee que conec el mètode prou com per poder jugar-hi i com per poder saltar-me’l” i no que “malgrat treballar a l’ee he decidit no fer servir el mètode que ensenyo perquè a mi no em serveix, perquè no sóc tan convencional, perquè no és necessari”.

Crec en el que faig. Visca l’escola l’escriptura.

Escric a la biblioteca de l’Ateneu, demanant silenci a les cadires que juguen a escacs contra les lampadetes i a les lletres que els critiquen les estratègies plegant els braços i arrufant el nas. L’atmosfera Jujol a aquesta hora enlleganyada és més Jujol que mai. És l’hora en què una encara troba buides la taula inclinada i la cadira de braços que queden a la vora d’un balcó al Jardí Romàntic. Entra un filet de fred finet finet entre les fulles de la porta de fusta color de xocolata negra i vidre però m’és igual perquè la llum compensa el preu. A fora avui uns senyors amb granotes fosques i armilles fosforescents arrenquen les fulles a les palmeres, allà dalt, amb una serra, a l’alçada de la quarta planta, on algun profe explica a alguns alumnes com descriure un escenari i on D’Artagnan i els tres mosqueters fan de les seves. Els senyors arrosseguen després les fulles mortes de les palmeres com una cua de núvia, travessen la sala de conversa (on a aquesta hora només fan safareig les sanefes antigues de les parets, acabades d’estrenar) i amb les fulles immenses acaricien després l’escala noble envellutada de vermell, graó a graó, fins al pati de carruatges (on avui un pantalla plana transmet l’agenda mensual fent bucle). Ara aquí baix, al jardí, un ocellet passeja sobre una de les taules de marbre i els peixos neden en adagio. Una noia amb cua rega l’enrajolat vermell del terra.

Durant els darrers dies els avis teu i meu han superat una carrera d’obstacles fent relleus, sense conèixer-se. A mi ja se m’assequen els punts del part de la novel·la i crec que em donaran l’alta i que podré començar a pensar a tornar a follar de gust. Sí, sí; perquè ara veig que em miro molt la panxa, però que no creix per ciència infusa. Tu ja fa més setmanes que vas marxar que dits tinc a la mà amb la que teclejo que potser ha mort la lantana del balcó però que les teves dues plantes estan esplèndides, amor. Les de les flors vermelles, saps?

Avui som vuit de maig i falten ja només tretze jornades. Vaig seguint (com va dir el poeta) la primavera, que se me escapa corriendo por las aceras, que se me escapa volando donde tú quieras.

la fera

me la van donar en un centre

de recollida de gats que van perduts del carrer

i era com una baldufa model pilota de goma.

·

la fera mode a

és que quan estic immòbil

ve i se m’enganxa al cos

ve i se m’estira a sobre

ve i em llepa les mans.

·

la fera mode b

és que si vinc a enganxar-m’hi

o a estirar-me al seu costat

o a agafar-li les manetes

se me’n va

(i tinc sort si no m’arrapa).

·

després està el mode c

que és el de quan fa molt fred.

aleshores es fa estàtua

al costat d’alguna estufa

i quan estic fent la dutxa

i engegue l’estufa d’aire

que tinc just arran de terra

es posa amb els ulls tancats

a pentinar-se els bigotis

amb el xorro de calor.

·

la momo

és negra i és persa i

prové de bona família.

·

la momo mode a

és una madame grassa

amb caiguda de parpelles de senyora independent

mai no busca

no pregunta

i si cal res ho exigeix

i a sobre no sap miolar.

·

si anem a fer-li

(però)

(i aquest és el mode b)

besos

carícies

pessics

si la fem ballar

o l’abraces

o li engrape fort la panxa

i li segrestes la cua

o l’agafe de les mans

ella engega el seu vibrato

es deixa fer

panxa enlaire

com una puta barata.

·

tu dius que

—la momo

no mola gens

com a gata.

ho dius rient esperant la resposta que ja saps:

—no

tens raó tens raó

però oi que com a persona…

com a persona és perfecta?

·

i després riem els dos.

·

i després hem d’engegar l’estufa d’aire calent i tanquem els ulls ben fort i ens pentinem les ferides amb el xorro de calor.

portes

sempre

un boli bic i blau

a la butxaca

·

sempre

·

des de sempre

·

des de molt abans de tot

·

és la certesa més certa que he tingut mai sobre tu

·

te’n vas i

revise el pis

i et pregunte i això què?

assenyalant

un boli blau sense tinta

estirat

al teu prestatge endreçat

on has deixat quatre coses per si tornes els diumenges

·

—és per a llençar, perdona

—tranquil, que ja el tire jo —i me’l guarde a la butxaca

·

te n’has anat i m’aferre al teu boli bic blau buit

fique la mà a la butxaca

i m’hi agafe

com si fora la barana del balcó des del que et mire allunyar-te carregat de tot lo teu

potser sí

no ho sé

potser preferiria fer-me mal a posta

no

no ho crec

*

però sí sé

que preferisc mirar avall i veure’m una daga d’or travessant-me el pit de plastilina rosa

que pensar

*

i preferisc la dalla

···esmolada

···que fa l’ullet a la lluna

···la que pareix que somriga com l’esquifida

······de negre

······que mai no dóna la cara

i un filferro

···a contrallum

···ple de punxes oxidades

···fent la volta a tot un llac

······tacat de vaques bucòliques

······on el reflex del rovell

·········d’un sol ponent i esqueixat

············m’acaricia el mentó

que pensar-te

*

i preferisc imaginar que m’imagine menjant pedres amb arestes noves

que escoltar-me repetint el que digueres

*

i somniar-me arrancant-me les parpelles

que estimar-te i no escoltar-te

i que no m’entengues

mai

i que digues que m’entens

···t’entenc i tant que t’entenc

i jo que no i que què va

*

en general

per a anar acabant

i per a deixar-nos d’hòsties

preferisc qualsevol merda de ficció pel·liculera pseudolírica estripada

que la puta veritat

que la realitat

que tu

que tot

tot

tot el que jo tinc

i jo.

Novel·la curta - Premi J.M. Casero 2011

Amsterdam - Data de publicació 19 de gener de 2012

La Raquel hereta dos pisos simètrics. L’un dóna al carrer i l’altre a un pati interior, des d’on s’escola un gat taronja. Obrir una gatera en el mur que separa els dos habitatges esdevindrà un camí intrigant cap a la seva identitat.

La gatera és una novel·la escrita des del llindar: un forat obert en una paret que connecta dos món sense intersecció aparent. La realitat i la ficció, la vida i la mort, la masculinitat i la feminitat es troben en la línia en què l’autora, els personatges, i qui sap si el lector, d’emmirallen.

Presentació a Girona: Llibreria 22, divendres 20 de gener a les 20h

Coberta i contraberta de La gatera

Ja a la venda

entro al caixer i hi ha un home i una dona, ell amb el telèfon a la mà: hola, corazón, ¿vas a venir?, vamos a estar en el tripi, por allí, por allí te esperamos, sí, vale, princesa, oye, pero escucha, ponte algo sexy, ¿eh?, bien sexy… digo que te pongas algo sexy para mí, si no te pones nada sexy no vengas, ¿eh?, bien sexy, bien sexy para mí y si no no te espero, vale, ¿quieres hablar con mamá?, toma.

ella agafa el telèfon i diu: oye, que no hagas caso, hija, que está de broma, que como yo nunca me pongo tanga, pues por eso.

surto del caixer i una noia transsexual em dóna les gràcies per aguantar-li la porta. de res, dona, a disposar. el gust és meu de veure que encara queda gent normal.